The Artist: la màgia del 7è art

Ohhhh... Quina meravella!!! The Artist és d'aquelles pel·lícules que es fan un lloc al nostre cor i forma part de les nostres vides per sempre més. I no tan sols pel seu vessant nostàlgic, que realment té, sinó per què agrada, i molt, també al públic jove que no ha viscut personalment l'etapa daurada de Hollywood dels anys 20-30 que reflexa tan bé el film. I és que, a l'igual que Cantando bajo la lluvia, la història remet a la transició del cinema mut al sonor i ho fa amb una òptica optimista, provocant a l'espectador una vital sensació de joie de vivre molt agradable.
Pels que estimem el cinema clàssic, gaudir en una sala amb pantalla gran d'una pel·lícula muda és una experiència pràcticament mística i avui dia irrepetible.


Però sobretot, The Artist és una acurada lliçó de metacinema, i del cinema entès com a setè art. El director, Michel Hazanavicius, mima extraordinàriament amb molta delicadessa tots els detalls del llenguatge cinematogràfic: la posada en escena, vestuari i decorats, la composició dels plànols, la fotografia entesa com a joc de llum i ombres, les expressions corporals i facials en primer plànol dels actors, la música d'acompanyament i com a recurs d'enaltació de les escenes, la clàssica estructura narrativa en tres actes amb nusos i desenllaç, i, naturalment, el muntatge, eina d'expressió identificativa del cinema.
Fins i tot es permet el luxe de jugar amb el muntatge sonor en l'escena realment màgica del somni del protagonista i també mostrar-nos que, a voltes, els pocs diàlegs escrits (clàssics rètols del cinema mut) podien ser prescindibles!


Malgrat evocar un estil de cinema que ja forma part del passat, The Artist és un manifest de cinema viu i  reivindicatiu de fórmules cinematogràfiques que sovint queden en segon terme. Ens recorda als espectadors que d'una pel·lícula podem quedar meravellats per la seva factura global, resultat de tots els aspectes tècnics i que no només ens hauríem de centrar en la valoració del treball dels actors o la consistència del guió.


Nogensmenys, l'actor Jean Dujardin interpreta l'actor de cinema mut George Valentin i amb ell, crea un personatge d'un verisme milimètric, amb totes les cares i els gestos corporals necessaris per transmetre nítidament les seves emocions i pensaments sense emetre ni una sola paraula. I l'actriu Bérénice Bejo resulta encantadora en el seu paper de Peppy Miller, enamorada de l'actor.


Què fantàstic seria que, arran de les emocions i la bona acollida que la cinta desperta en els espectadors, algun altre realitzador actual decidís arriscar-se i rodar una història en blanc i negre i muda!!! De tant en tant, pel·lícules com aquestes, les necessitem.
Tan de bo The Artist serveixi almenys perquè part del públic tingui la necessitat de recuperar, revisionar i gaudir de joies de la història del cinema mut, com Sunrise (de Murnau), Four Sons (de John Ford) o qualsevol de les obres mestres de Fritz Lang.


Jo, em quedaré amb el record de tantes escenes entranyables! Us en podria fer una llarga llista... He recordat que m'hagués agradat saber ballar claqué com en Gene Kelly, he somiat amb la música de la banda sonora i he tornat a escoltar Vértigo, d'en Bernard Herrman, he rigut amb el so d'un got de vidre, he quedat hipnotizat per la imatge d'un barret de senyora, m'he emocionat amb aquesta història d'amor i confesso que he aplaudit en el curt i intel·ligent silenci que segueix l'escena de ball.
Eternament agraït.




Premi al millor actor per Jean Dujardin al Festival de Cannes
Premi del Públic al Festival de San Sebastián (amb tan sols 1 únic passi)
The Artist s'ha convertit en la primera pel·lícula muda en guanyar l'Oscar a la millor pel·lícula en 83 anys!

The Divide: la fi del món, per alguns

Una mirada plorosa i perduda a través d'una finestra observa com el seu món s'esfuma amb l'impacte d'uns míssils. Els edificis s'enfonsen en un mar de núvols negres i una gran onada de pols s'apropa inexorablement. Al darrere no quedarà res, ni vida ni esperança.
Queda la desolació de l'individu davant la seva pròpia impotència al temps que prova de trobar respostes al seu interior. I a mida que passen les hores, els dies i les setmanes va perdent qualsevol sospir d'esperança.
Xavier Gens ens presenta una visió molt pessimista del món i del deteriorament de les relacions humanes en estat de reclusió. Una aportació gens necessària i que només pretén colpir l'espectador amb les exagerades reaccions dels seus personatges, que obligats a recórrer al seu esperit de supervivència, posen al límit la seva moralitat i nul sentit de la humanitat.
El guió falla en varis aspectes. Per començar, no calia situar l'acció a Nova York: tots els espectadors són prou conscients de les referències a l'11S. Calia una definició dels personatges més verídica (el "guàrdia" és massa flemàtic, els joves radicals i la mare no són gens creïbles i el xicot no pot ser més babau!). Sobren les tortures i les escenes de violència. I finalment, l'espectador pot intuir fàcilment com acabarà la història des de molt aviat.
Només salvaria l'escena inicial i l'intent de sortida del sòtan. El realizador francès ha volgut centrar la pel·lícula en les relacions personals dels personatges, sabedors que es troben atrapats sense sortida, i jo m'hagués estimat més una pel·lícula d'acció en el món exterior desolat i que es donessin alternatives als motius de la "invasió".
És possible i hagués estat millor que es creés una atmosfera claustrofòbica a l'aire lliure. Però això ja seria una altra pel·lícula.