Carai de Carax

No entenc alguns crítics quan de seguida qualifiquen d'obra mestra pelis absurdes i inintel·ligibles. I encara més, són capaços d'afirmar que l'obra necessita d'un segon visionat per acabar de captar tots els detalls i missatges subjacents... Però si ningú no ha entès res, entenc que ja devia ser aquesta l'intenció del director: jugar amb la desorientació de l'espectador i anar afegint elements a l'història que no encaixen enlloc. Vaja, una freakada, per no dir una anada d'olla.
Holy Motors sí, és brillant i sorprèn a estones però acaba provocant incomoditat a l'espectador, un desassossec força desagradable. Serà per les diferents situacions de cada cita, pel personatge principal, les pròtesis, màscares i pells, les limusines, els moments musicals, la violència implícita de les imatges o per l'hipersurrealisme francès. O per tot plegat: un compendi d'escenes mereixedores de totes les lloances a la creativitat però sense cap fil argumental lineal que, almenys a mi, em faci emocionar. Vaja, que no em va arribar. Per mi, tan freda com una sèrie d'antena3. De veritat penseu que era la millor pel·lícula projectada al Festival de Sitges 2012? Discrepo.

Y ahora, ¿adónde vamos?

Et maintenant on va où? 
Film libanès meravellós, tendre, encantador. Perla del Festival de San Sebastián que ha arribat aquesta setmana a les pantalles.
Es tracta d'una tragicomèdia en el sentit més literal de la paraula. Nadine Labaki, la realitzadora, sap perfectament quins fils ha de moure perquè l'espectador passi del riure al plor en qüestió de minuts. No és cap obra mestra, està clar, però sap guanyar-se (o embruixar...) el seu públic.

Shame, com Wagner

Shame és una d'aquelles pel•lícules que no és de fàcil recomanar. En primer lloc, perquè no tothom està disposat a veure una història al voltant d'un senyor addicte al sexe. Cal creure's major d'edat, aferrar-se a la maduresa, omplir-se de valentia i donar un vot de confiança al realitzador. Ens adonarem de què en realitat Shame no és una pel·lícula de sexe o sobre el sexe. Va més enllà, explorant per sobre de tot la solitud d'uns personatges erràtics i perduts en la seva mísera humanitat.
En segon lloc, perquè cal que l'espectador tingui assumit el sovintejat nou estil de narració, de ritme lent, però embolcallador, d'aquestes pelis recents on sembla no passar el temps ni l'acció però on les mirades són un reflexe de l'ànima i la vida interior dels personatges es remou i ens arrossega fins a un buit colpidor. Obres com El árbol de la vida, Drive o Melancholia. Incòmodes i gens fàcils.
Però de la mateixa manera que et pot passar amb les òperes de Wagner, quan finalment et deixes emportar i envoltar interiorment per la seva música, aquesta, ja no t'abandonarà mai més.
Shame conté moments de pur cinema. La primera escena és una autèntica declaració d'intencions que ens marca el llarg recorregut emocional que ens queda per davant. L'escena de la magistral i fràgil interpretació del famós New York New York per part de Carey Mulligan, les gèlides mirades i els gestos continguts de Michael Fassbender, el plànol seqüència que ens manté a prop però a suficient distància del nostre antiheroi practicant jogging en la fredor de la nit de la gran ciutat, el memorable diàleg al restaurant amb la primera cita, una conversa amb els personatges d'esquenes, els primers plànols de les mans aferrant-se a la barra del metro... I moltes altres escenes que em deixo perquè són i han de ser disfrutables i descobertes pels propis espectadors.
I patides. Perquè també ens obliga a un exercici d'introspecció psicològica i redescoberta emocional, forçant-nos a reflexionar i provocant-nos certa incomoditat, com sempre passa amb els millors treballs del nostre estimable Kubrick.