Com convertir-se fàcilment en un zombie

Com cada any, i ja en van 13, he acudit a la meva cita anual a Sitges com acreditat de premsa. Un cop acabat el festival, necessito urgentment una monoteràpia relaxant. Tots caminem i ens movem com a zombies...
Vet aquí la relació de les pel·lícules vistes en aquesta edició, que són moltes, ordenades segons el meu criteri personal, d'Excel·lents a Horriblement-dolentes:

I Saw the Devil

- I Saw the Devil ****
- Red Hill ****
- Monsters (premi als millors efectes especials) ****
- The Last Exorcism (premi al millor actor) ****
- Thirteen Assassins (premi del públic i millor disseny de producció) ****
- Dream Home (premi al millor maquillatge i millor actriu) ***
- Secuestrados ***
- Confessions ***
- Detective Dee and the Phantom Flame ***
- Vanishing on 7th Street **

Red Hill

- Super **
- Rare Exports: A Christmas Tale (premi a millor pel·lícula, direcció i fotografia -ni de bon tros era la millor-) **
- Mother's day **
- Fase 7 (premi al millor guió) **
- La casa muda **
- Let me in **
- I want to be a soldier **
- Legend of the Fist **
- Insidious *

The Last Exorcism

- Black Death *
(a partir d'aquí comencen els nyaps que us podeu estalviar)
- The New Daughter *

- Los ojos de Julia *
- The Ward *

- Uncle Bonmee who can recall his past lives (premi de la crítica -incomprensible-) *

- The Shock Labyrinth 3D: Extreme

- Amphibious 3D

- A serbian film

Valoració de 0 a 5 estrelles

La última caixa

Paul Conroy (Ryan Reynolds) és un pare de família nord-americà que treballa a Irak. Un dia, es desperta en una situació angoixant: ha estat enterrat viu dins d'un taüt de fusta. Li queden 90 minuts d'oxígen. La seva única esperança és un telèfon mòbil, però li queda poca bateria i cobertura.

Amb la projecció de Buried (Enterrado) es posa a prova la paciència dels espectadors per seguir una història, suposadament inquietant, sobre una persona "not-guilty", que es desperta sense cap motiu dins d'un taüt, enterrada viva i sense un destí aparentment fructuós. D'entrada, convindria suposar que tot el públic que ha anat a la sala del cinema ha estat plenament informat del que es trobarà i ha admès participar lliurament en el joc que ens proposa el seu director. Cal avisar a claustrofòbics, hipocondríacs, amants de les comèdies romàntiques o d'arguments melodramàtics i altra gent més o menys patidora que s'abstinguin? Siguem prou llestos quan triem què anem a veure!

El realitzador gallec Rodrigo Cortés hereda la figura del fals culpable, inventada per Hitchcock i que tant va explotar a la seva obra, per presentar-nos un personatge que interpreta magistralment Ryan Reynolds, que reb aquí la gran oportunitat de la seva carrera en un lluïment continu de noranta minuts de suspens clàssic.

Al cap d'una estona, amb la utilització dels múltiples plànols i angles de càmara que realitza Cortés per captar l'espai tancat i opressiu de la caixa de fusta i alhora  no avorrir l'espectador durant tot el metratge amb un únic decorat tan reduït, aconsegueix curiosament l'efecte contrari al desitjat i allunya l'espectador de l'experiència en primera persona del patiment del protagonista i aquest espai deixa de ser angoixant.

Tot i això, sap entretenir, mantenir la tensió i atenció, amb algun gir de guió provinent de les trucades al mòbil del que disposa el nostre patidor amic i, sobretot, per la brillant dosificació en la informació que ens proporciona, tornant a seguir una altra màxima del cinema de l'Alfred Hitchcock: doneu la informació justa que necessita l'espectador, doneu-li algunes pistes que els personatges no coneguin i amagueu-ne d'altres. Així aconseguireu arribar al suspens. I no només podrem trobar mèrits en la narració, sinó també en el muntatge. En una pel·lícula que es desenvolupa en tota la seva durada dins d'un únic decorat, en aquest cas, un simple taüt de fusta sense folrar ni vellut, i sap fer-se entretinguda, hem de valorar molt positivament la tasca del muntador, que ha sabut posar tisora en els moments adeqüats per impregnar el ritme, el clima de suspens i en definitiva, donar forma a tota la trama.

Tenint en compte que es tracta d'un producte espanyol, amb equip tècnic i artístic català, hauríem de sentir-nos prou orgullosos de la carrera internacional que està aconseguint el film. I també donar l'enhorabona al Sr. Eduard Grau, responsable de la fotografia, provinent del cinema de l'Albert Serra i el seu Honor de Cavalleria.

Una nota final, dirigida a tot el públic que abandonen habitualment la sala en aparèixer els títols de crèdit: a aquelles alçades ja haureu vist que la pel·lícula acaba amb un "final sorpresa". Tingueu en compte que en finalitzar els crèdits, la cinta no s'ha acabat i ENCARA HI VEUREU UNA ÚLTIMA SEQÜÈNCIA!! Si us ha agradat, quedeu-vos asseguts fins al final-final-de-veritat!


Per cert, heu pensat en la possibilitat que el monolit fos un artilugi fúnebre?

El naixement del Monolit Blanc

Finalment m'he decidit... I m'he llençat a l'espai.
"Tu, no tens cap blog de cinema?", era una pregunta habitual que sempre he anat esquivant. I podria haver triat qualsevol altre nom, segurament més digne, per crear el meu bloc, però el monolit sempre ha estat una presència misteriosa que m'ha semblat absolutament atractiva, fantàstica i que m'ha captivat des del primer cop que el vaig veure.
Farà un parell d'anys, vaig tenir el goig de poder veure a Sitges, dins el marc del seu Festival, i per primera vegada en pantalla gran (gegant, la del auditori, seu del festival), l'obra del mestre Kubrick, en una de les experiències més sorprenents i ensisadores com a espectador que he viscut mai. Si per a molts de vosaltres, sempre us quedarà París, o el perfil d'unes bicicletes volant sobre la lluna, o el costat Fosc de la Força, ....
a mi, sempre em quedarà gravat a la memòria la imatge increïblament sorprenent del monolit de 2001, i aquella melodia de fons, i el vals d'Strauss, i la nau surcant l'espai infinit...
I, dit sigui de passada, per qui no el conegui, l'esmentat monolit no és de color blanc. Però això, ja és discussió per a un altre bloc.
Ara, em prenc la llibertat de transformar-me en Hal i escriure a la meva bitàcola...