"Tu, no tens cap blog de cinema?", era una pregunta habitual que sempre he anat esquivant. I podria haver triat qualsevol altre nom, segurament més digne, per crear el meu bloc, però el monolit sempre ha estat una presència misteriosa que m'ha semblat absolutament atractiva, fantàstica i que m'ha captivat des del primer cop que el vaig veure.
Farà un parell d'anys, vaig tenir el goig de poder veure a Sitges, dins el marc del seu Festival, i per primera vegada en pantalla gran (gegant, la del auditori, seu del festival), l'obra del mestre Kubrick, en una de les experiències més sorprenents i ensisadores com a espectador que he viscut mai. Si per a molts de vosaltres, sempre us quedarà París, o el perfil d'unes bicicletes volant sobre la lluna, o el costat Fosc de la Força, ....
a mi, sempre em quedarà gravat a la memòria la imatge increïblament sorprenent del monolit de 2001, i aquella melodia de fons, i el vals d'Strauss, i la nau surcant l'espai infinit...
I, dit sigui de passada, per qui no el conegui, l'esmentat monolit no és de color blanc. Però això, ja és discussió per a un altre bloc.
Ara, em prenc la llibertat de transformar-me en Hal i escriure a la meva bitàcola...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada