The Divide: la fi del món, per alguns

Una mirada plorosa i perduda a través d'una finestra observa com el seu món s'esfuma amb l'impacte d'uns míssils. Els edificis s'enfonsen en un mar de núvols negres i una gran onada de pols s'apropa inexorablement. Al darrere no quedarà res, ni vida ni esperança.
Queda la desolació de l'individu davant la seva pròpia impotència al temps que prova de trobar respostes al seu interior. I a mida que passen les hores, els dies i les setmanes va perdent qualsevol sospir d'esperança.
Xavier Gens ens presenta una visió molt pessimista del món i del deteriorament de les relacions humanes en estat de reclusió. Una aportació gens necessària i que només pretén colpir l'espectador amb les exagerades reaccions dels seus personatges, que obligats a recórrer al seu esperit de supervivència, posen al límit la seva moralitat i nul sentit de la humanitat.
El guió falla en varis aspectes. Per començar, no calia situar l'acció a Nova York: tots els espectadors són prou conscients de les referències a l'11S. Calia una definició dels personatges més verídica (el "guàrdia" és massa flemàtic, els joves radicals i la mare no són gens creïbles i el xicot no pot ser més babau!). Sobren les tortures i les escenes de violència. I finalment, l'espectador pot intuir fàcilment com acabarà la història des de molt aviat.
Només salvaria l'escena inicial i l'intent de sortida del sòtan. El realizador francès ha volgut centrar la pel·lícula en les relacions personals dels personatges, sabedors que es troben atrapats sense sortida, i jo m'hagués estimat més una pel·lícula d'acció en el món exterior desolat i que es donessin alternatives als motius de la "invasió".
És possible i hagués estat millor que es creés una atmosfera claustrofòbica a l'aire lliure. Però això ja seria una altra pel·lícula.